Anàlisi de conjuntura


Jaume Soler

Jaume Soler

Ho sap tothom i és profecia, Catalunya, a l’any 2014, guanyarà la seva difícil i merescuda llibertat!!!

Més enllà de l’idealisme poètic, molt propi del tarannà nostrat i que de cap manera hem de menysprear com a expressió col·lectiva, el que bàsicament fonamenta una afirmació tan taxativa i contundent, és la constatació objectivada dels avenços de la lluita per les llibertats nacionals i socials a Catalunya en aquests darrers 4 o 5 anys.

Intentant fer abstracció dels detalls i cercant només els trets bàsics, cal esmentar Arenys de Munt com a punt d’arrencada formal i temporal del procés popular que viu la societat catalana de ruptura amb l’autonomisme.

A cop calent, quan tot just s’iniciava, vam definir aquell moviment esperançador com “…l’esperit superador d’una manera de fer política, a partir del segrest de la voluntat popular i en profit només d’una minoria. Arenys de Munt és democràcia participativa, amb protagonisme de la societat sencera, sense mitjancers…És il·lusió en lloc de conformisme i llibertat interioritzada, amb orgull i dignitat, per damunt de la legalitat imposada”.

Més enllà de les valoracions que es puguin fer en el futur sobre Arenys de Munt, és innegable que el moviment de la Consulta ha passat ja a la història com el símptoma més evident d’un fi de cicle i alhora com el primer pas d’una nova etapa.

I al bell mig de procés organitzatiu i d´aplicació de la Consulta hi trobem una altra fita determinant, la manifestació del 10J2010, com a darrera expressió del català emprenyat, davant l’actitud prepotent i humiliant de l’estat espanyol com a única resposta a les legítimes demandes nacionals i socials de Catalunya. A partir d’aquell moment el poble català deixa de banda el victimisme i comença a construir estat.

En conseqüència, les 554 consultes que deriven d’Arenys de Munt són ja una inequívoca expressió política de la voluntat popular de superar el marc constitucional espanyol, un cop constatada la fi de l’autonomisme, decretada -no ho oblidem- pel propi estat espanyol, via TC.

El moviment per a la Consulta sobre la independència fou en definitiva una proposta popular rupturista -la primera reeixida en molts anys- potser més intuïtiva que orgànica però prou estesa i ferma com per posar les bases sòlides d’una nova etapa en la història del país.

Quan un poble se sent protagonista del seu destí i assumeix coherentment i de manera pacífica el repte històric, ens trobem davant d’un procés de revolució democràtica. I si a més aquesta consciència col·lectiva es basteix des de l’auto-organització popular i es conjumina amb l’acció institucional, el procés esdevé imparable.

La solidesa i arrelament del moviment va fer possible que a partir del 2011- només fa 4 dies!-el pas -i traspàs- de la Coordinadora de la Consulta a l’Assemblea Nacional Catalana es fes de manera automàtica, seguint les pautes dels processos de decantació natural, on una etapa s’enllaça amb l’altra amb un fil de continuïtat inevitable.

L’ANC ha estat sens dubte un projecte superador i amb una incidència estratègica en aquest camí cap a la llibertat. Fonamentant la seva credibilitat en l’estricte transversalitat i la independència real dels partits polítics; exercint la seva força través de la presència organitzada arreu del país; marcant agenda política a través de les seves mobilitzacions històriques, l’Assemblea ha fet possible un salt quantitatiu i qualitatiu en el procés sobiranista. I alhora ha esdevingut també la garantia de la seva irreversibilitat.

Aquest impuls popular incontenible arrossega a les institucions i als partits fins al punt de construir un binomi invencible: voluntat popular organitzada i acció institucional coherent amb la demanda popular.

Evidentment, com en tot procés històric i dialèctic, el camí no ha estat lineal ni planer però si volem ser honrats cal reconèixer que la majoria de nosaltres no ens hauriem atrevit a pronosticar fa només 4 anys enrere que avui fóssim on som. Cada pas s’ha fet amb més coherència que contradiccions i amb un full de ruta més clar i de més ràpida aplicació del que es podia somiar el 13S2009.

El compromís del president de la Generalitat de posar-se al capdavant del procés recollint el clam popular de l’11S2012, les eleccions anticipades del 25N2012 -amb trets quasi plebiscitaris- són les primeres expressions institucionals que fan possible donar cos institucional al procés, però és amb la Declaració de Sobirania del Parlament Català del 25G2013 quan es posa la clau de volta que suporta tota l’estratègia institucional i també popular. A partir d’aquell moment és el poble català, a través de la majoria dels seus representants democràtics, qui pren la iniciativa i marca el ritme, posant la legitimitat democràtica per sobre de la pretesa legalitat constitucional espanyola. L’edifici està coronat, el poble català es declara inequívocament subjecte polític de sobirania. Ara només manca moblar-lo, mitjançant l’expressió més reeixida de la voluntat popular, un referèndum, que permetrà convertir Catalunya en un nou estat de’Europa i un país nou, que vol dir millor!!!

L’acord a favor del Dret a decidir i la conseqüent determinació de la data i la pregunta del referèndum és la darrera passa jurídico-institucional per consolidar i fixar aquest procés democràtic d’autoterminació. De fet certifica que el poble català ha guanyat la batalla portant el procés a l’únic territori on avui -inicis del segle XXI i en el marc europeu- no podem ser derrotats: l’àmbit de la voluntat popular democràtica.

Ara ja no hi valen els debats constitucionalistes ni les amenaces. Els primers són políticament estèrils i les segones inacceptables democràticament.

No hi ha cap dubte, som a l’escenari que ens calia i amb els actors i les eines imprescindibles per a la victòria.

Hem iniciat doncs, l’última i decisiva etapa cap a la plenitud com a poble que tancarem abans d’un any. I aquest horitzó, com en el somni de Francesc Macià s’ha de concretar en ”…una Catalunya nacionalment lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i culturalment gloriosa”

Ara sí que podem afirmar que el futur del poble català és bàsicament a les nostres mans. Ens cal conjuminar la fermesa en la lluita amb la joia de la promesa de la victòria final. Caldrà no defallir davant els atacs insidiosos d’Espanya i superar la criminalització del procés que intentaran. Ara només hem de tenir por de les nostres pors!

I per sobre de tot, és imprescindible afermar i ampliar -amb generositat personal i intel·ligència política- la majoria social aconseguida fins ara.

Però afirmàvem al principi que la nostra anàlisi i per tant les estratègies que se’n derivin no poden estar tacades d’idealisme i menys encara pel determinisme. I per això, conscients i motivats pel repte històric que tenim al davant, no ens podem permetre ni errors ni defallences. Com molt bé ens ha recordat en Vicent Partal, Espanya ja no ens pot guanyar -és cert- però nosaltres podem perdre.

Podem perdre si les institucions i sobre tot els partits polítics no fonamenten la seva actuació en el sentit i la visió d’estat.

En aquest moment culminant de la revolució democràtica catalana, qualsevol posicionament ideològic -per respectable i defensable que sigui- ha d’estar marcat amb total coherència pel sentit i la visió d’estat. A partir d’una errònia interpretació de la transversalitat no podem demanar a ningú que en aquest combat ignori i deixi de banda la seva cosmovisió -la seva proposta de país- ja que seria un suïcidi ideològic i un atac inacceptable al cor de la democràcia, però si que estem en condicions de poder recordar a tothom que en aquest moment culminant de procés no hi ha futur -ni país- sense independència, sense RCI!

Aquest emplaçament permanent i indesmaiable sobre el full de ruta i el calendari acordat, pot fer-lo -ha de fer-ho- l’ANC, des de la credibilitat guanyada a cops de transversalitat social, coherència ideològica i independència partidària. I a més cal saber mantenir l’imprescindible equilibri entre aquest emplaçament estratègic i el necessari repartiment de papers entre societat civil, institucions i partits. Als partits els hi hem de recordar que deixin de banda els discursos de vol ras i els tripijocs de saló però en cap moment els podem suplir en les seves funcions concretes i encara menys rellevar-los ingènuament de les seves obligacions vers el país i els seus ciutadans.

Podem perdre si la societat civil, i molt especialment l’ANC, es desvia de la funció per la qual el poble la va crear: ajudar a construir i consolidar la majoria social per la independència, des de l’estricte acompliment de la transversalitat social, la independència partidària i el funcionament assembleari.

Podem afirmar que des del 30 d’abril del 2011 fins ara mateix la tasca de l’Assemblea ha estat determinant per l’avenç del procés sobiranista, especialment per la via de l’agitació i la mobilització. En la història més recent de Catalunya ja han quedat indeleblement datats els milers d’actes arreu del país i per descomptat s’han inscrit amb lletres d’or l’ocupació de Barcelona del 11S2012 i la cadena humana que va unir el país de punta a punta de l’11S2013.

Ara -sense abandonar mai l’agitació i la mobilització- l’ANC ha adequat el seu pla de treball als reptes d’aquesta darrera i decisiva etapa. El 28S2013 el SN aprovava LA VIA CATALANA CAP A LA INDEPENDÈNCIA. Totes les noves accions previstes tenen un gruix qualitatiu, consubstancial amb la importància del moment, que ens obliga a afinar i millorar el debat i la reflexió estratègica.

En aquesta recta final cap a la independència se’ns fa imprescindible clarificar els objectius, destriant clarament els fins del mitjans. Ara el camí continua essent la independència però el futur ja té nom: República Catalana Independent sense eufemismes ni subterfugis legalistes.

I l’instrument que ens permetrà construir-la: el referèndum. Referèndum sense adjectius ni tuteles, com a única via democràtica d’expressió de la veu i la voluntat popular. El 09N2014 el clam del poble català es traduirà, tant si com no, en vots per certificar el camí democràtic cap a la independència. Si la ceguesa, el sectarisme i l’actitud antidemocràtica de les oligarquies espanyoles frenen, limiten o impedeixen cadascuna de les vies institucionals de que disposem, la responsabilitat final del referèndum l’entomarà el poble. Per tant la militància de l’ANC hem de començar a mentalitzar-nos per organitzar el referèndum del 09N201124 amb col·laboració amb l’AMI com aliat estratègic i també altres actors de la societat civil, com Omnium.

I com que volem guanyar-lo, l’única via és enfortir, a marxes forçades, els convençuts i convèncer els dubtosos, mitjançant un debat obert i seriós des d’ara mateix i entre tots, amb visió i interès de majoria, sobre els valors i les línies bàsiques -socials, econòmiques i polítiques- que definiran la RCI. I d’això en diem procés constituent o si voleu preconstituent. Els projectes El País de tots i El país que volem donen cos tècnicament a aquesta urgent necessitat política.

Aquesta tríada ha de presidir i d’orientar, d’ara en endavant el nostre pensament llibertari, i ha d’estar present en totes les nostres accions: RCI / referèndum / procés constituent!

Per ser fidels i eficaços i estar a l’alçada del repte, totes les persones militants de l’Assemblea i molt especialment els que tenim funcions de delegació i representació hem de vetllar perquè siguin reals els nostres principis fundacionals que han estat fins ara el fonament de la nostra credibilitat i força:

  • Acompliment estricte del Full de Ruta vigent. Quan hem aconseguit que les institucions i partits fonamentin el seu Full de ruta en el nostre, especular sobre fer-hi esmenes o rebaixes de manera directa o indirecta, pot semblar incomprensible o encara pitjor que s’està cedint a pressions externes.
  • Recuperar i millorar l’estricte funcionament assembleari. En els darrers mesos s’ha produït un buidatge de competències del SN, traspassades al Comitè Permanent, que ha consolidat una direcció molt poc assembleària, per no qualificar-la directament de centralista. Que en una organització de vocació i definició assembleària la majoria de les decissions les prengui unilateralment menys de 13 persones no sembla el més adient i saludable per a la vida democràtica de l’Assemblea, ni per la seva credibiltat interna i externa.
    Aquesta deriva centralitzadora accentua problemes endèmics i pendents d’urgent solució com la feble articulació entre les AT i les AS i el SN i el CP. Continuar regulant-la en base a la simple jerarquització com es pot deduir de l’esborrany de proposta organitzativa dels membres del SN de RT, on només es parla dels drets -sobre tot de representació- i no pas dels deures dels delegats directes del territori és un greu error, ja que aprofundeix l’allunyament entre la base i la coordinació del moviment.
    I si alguna cosa tenim interioritzada la militància de l’Assemblea és que l’ANC som tots! 
  • Respectar i potenciar la transversalitat. Amparar-se en raons de simple eficàcia i agilitat en la gestió, tot limitant, condicionant o simplement ignorant la transversalitat és jugar amb foc. Quan la unitat és més imprescindible que mai cal no només predicar-la sinó sobre tot practicar-la.
  • Defensar la independència de l’ANC davant les inevitables pressions dels partits polítics. L’Assemblea ha estat des del primer dia del procés una peça cobejada. I l’innat maniobrerisme partidista de ben segur que ha accentuat el seu assetjament. I no ens enganyem, a mida que s’accentui la complexitat del procés i quan més a la vora siguem del triomf, aquesta pressió serà més visible. I si tenim en compte que la doble militància -ANC/partits- és molt estesa, el perill no és una hipòtesi especulativa sinó un perill real que cal esquivar amb democràcia interna i transversalitat i sobre tot amb fidelitat al projecte.
  • Defugir les temptacions avantguardistes. El pes i el paper transcendent de l’ANC en el procés sobiranista pot portar a certes persones a aplicar en el sí de l’Assemblea els tics no superats de la seva antiga militància partidària, desenfocant greument la funció i els objectius de l’Assemblea. No sembla de rebut, ni per l’ANC ni pels partits, intervenir ni que sigui des de fora en els problemes interns dels partits. I encara menys plantejar l’hipòtesi que alguna persona participi en nom de l’Assemblea en qualsevol llista electoral.
  • Ampliar i consolidar aliances. Avui més que mai, en la recta final del procés cap a la independència, l’Assemblea necessita treballar coordinadament i amb pla d’igualtat amb tots els actors polítics i socials.
    És evident que la col·laboració entre ANC i AMI, en la seva condició de representació institucional més propera al ciutadà, és estratègica i primordial. Cal passar de la coordinació puntual a la unitat d’acció permanent. La majoria dels 5 projectes de l’Assemblea ho fa possible i necessari.
    Cal reivindicar una vegada més el binomi intel·ligència política / generositat personal.

Aquestes esquemàtiques reflexions crítiques i autocrítiques és resumeixen en un sol pensament: l’ANC ha estat i continuarà sent un instrument fonamental en el procés cap a la independència. En conseqüència no ens podem permetre la frivolitat de desaprofitar cap de les seves potencialitats. Posem-lo a punt i en posició de combat que la lluita és dura!

Companys i companyes, fins aquí aquesta reflexió, breu i simple, sobre la conjuntura política general i alguns aspectes interns de l’ANC. La primera part ha estat marcada per la voluntat descriptiva, assenyalant més els avenços que les ensopegades. Per contra la segona s’ha orientat més a assenyalar els esculls i els temes pendents de futur amb la intenció que ens estimuli per encetar dialècticament el debat que ara hem de fer en interès i profit del projecte.
Esperem haver aconseguit aquest objectiu…

Per acabar deixeu-nos deixar constància que la realitat catalana ens confirma de manera objectiva que el poble català ha superat, des de fa temps, el punt sense retorn en la seva lluita cap a la construcció de la República catalana independent. Ara només podem guanyar … o guanyar!

Tinguem-ne tota la certesa, des de l’estricta reivindicació democràtica -amb fermesa, fortalesa i unitat- construirem el país nou, just, lliure i solidari que volem i necessitem.

Visca l’ANC!
Visca Catalunya lliure!!
Visca la Terra!!

 
Santa Coloma de Farners, 25 de gener del 2014

Deixa un Comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>